NABÍ, de Rafael Subirachs

En Rafael Subirachs (promoció de 1958) ens presenta la seva darrera obra, NABÍ amb lletra de Josep Carner. Ell mateix ens explica l’obra:
“En el decurs de la meva carrera com a compositor, vaig començar a compondre a l’edat d’onze anys, en tinc setanta dos, m’he dedicat constantment a la música de text per a cant. La meva primera composició, una espècie d’avemaria, Avemaria d’amor l’intitulava, va convertir-se seixanta anys més tard, el 2017, amb tots els ets i uts, en un Ave Maria à Notre Dame de Chartres, i la meva darrera composició, NABÍ Cant X , que teniu a mans, és la culminació d’un treball composicional que hi he esmerçat, ni més ni menys, que trenta dos anys, d’ençà l’estiu del 1988 fins al del del 2020. Per ser exactes, tres quarts de la meva vida si la vida em concedeix viure fins als meus noranta.
Cada cant és peculiar I podem considerar-lo una obra solta de principi a fi. El meu NABÍ consta de deu cants i una simfonia-obertura, per entendren’s, deu cants simfònics amb una obertura. He procurat informar cada un en el seu punt. Passo doncs a informar d’aquest. Es tracta d’un cant estructurat de manera semblant als altres i d’una durada també semblant tret del Cant IV La balena, que és més curt. Comença amb un acord descendent cromàtic que es forma durant catorze compassos i damunt el qual el personatge Nabí comença parlando els nou versos inicials del poema. Segueix un breu desenvolupament orquestral extret d’una forja aconseguida amb nombres predeterminats per un càlcul algorítmic en el que únicament es buscava la no repetició de cap nombre en cap de les coordenades horitzontals i verticals sobre la base del dotze (12) que també és la de la música dodecatònica, sense quedar-nos en el territori del dodecafonisme. A manera d’una introducció el personatge-cantant Nabí conclou amb un altre tros de recitat parlat amb vuit versos més. I ell mateix arrenca cantant els mots de Jonàs, els dos primers versos de les estrofes vàries que cantarà Jonàs, ja vell, i que constitueixen el nucli central del cant, els mots de Jonàs, el testament poètic de Carner com m’agrada de dir. En aquest conjunt d’estrofes autobiogràfiques de Jonàs-Carner hi trobem una combinació de recursos numerològics i d’extracció post-romàntica amb una base tonal que progressivament tendirà a una concreció d’acords perfectes majors interrelacionats en els intervals de quarta augmentada (els esglaons naturals de l’escala de tons i també l’antic diabolus in musica) que d’una manera singular havíem sentit durant la simfonia-obertura en un format de música que al final ja havia abandonat tota relació amb la interdependència d’acords de tònica, dominant i subdominant de la música tradicionalment dita tonal. Aquí la vella música, la llengua antiga de la música reprèn la causa del vell Jonàs en el seu vagareig final a l’entorn de les tres idees bàsiques que en la meva modesta visió se’m van aparèixer els primers dies de sortir de l’Hospital de Palamós ingressat per el darrer mortífer coronavirus el passat mes de març, i aquelles idees es van fer instintivament soles en la meva composició de resultes de la interpretació personal del text de Carner i la meva pròpia experiència hospitalària a causa de la covid-19 ; la decadència, les resurrecions i les regeneracions. La decadència en la meva obra ja es trobava implícita en els nou cants anteriors –tot Nabí respira anarquia, desobediència i decadència, el destí de la humanitat si no hi interposa una idea correctora de l’entropia-. En aquest darrer cant el Líban respira treva; tota malvestat, tot càstig, tota avarícia i tota guerra en queden lluny, el text ens situa “en el flanc d’un dolç turó” i “a jeure sota còdols i pinassa” va Jonàs “en la blancor de sa vellesa”. Amb poques paraules el narrador, el torsimany de Déu, Nabí, ens hi ha situat. En la mesura que les estrofes de Jonàs avancen apareixen els signes de les resurreccions, no només anunciades sinó ja viscudes, i de les regeneracions, en el sentit de generacions però també de regenerar allò que havia degenerat, i ho fan en aquest ordre. Amb aquests pocs elements ja comencem a apercebre quelcom semblant als moviments d’una simfonia fins que, de tros en tros, de terra en terra, de música predeterminada pels nombres i de música inspirada tradicionalment, en diem post-romàntica per dir-ho d’alguna manera, arribem al cor final on hi desemboca tota l’esperança humana de Jonàs, vell, de tornada del seu rotund fracàs per la vida en la seva lluita per a ser-ne digne i digne de l’obediència iavítica. Com a servidors de Déu, dit en un sentit ampli, d’àmplia metàfora l’assignació de dignitat de la condició humana, per alliberar-nos de la natural barbàrie a la que els humans, probablement molt més que altres famílies d’animals i de vegetals de la bioesfera, estem esclavizats. I no podent anar més enllà d’un final com Déu mana, l’obra l’acaben els nombres predeterminants que organitzen els sons orquestrals absolutament indeterminats pel nostre compendi d’abstracció reconegut en qualsevol música creada i sense poder posar-hi una melodia bucal, Nabí, ara esdevenint com un primer aedos de l’antiguitat homèrica, memòria vivent, i com exactament s’ha fet en els altres cants, clou els darrers versos parlando com havia fet al començament del present. La paraula declamada, no musicada segons els cànons de la música de concert, la que més s’assemblaria a la proferida pel poeta en cas que, com m’agradaria, ell mateix la pogués pronunciar davant d’un públic oient i present en una sala. Apart, enguany commemorem el cinquanté aniversari de la seva mort. En honor i en homenatge al poeta Josep Carner, un dels grans que ens ha salvat la parla en la nostra llengua.”

50 anys d’entrada

Diumenge 13 de setembre, els escolans de la promoció del 1970 varen celebrar els 50 anys justos que varen entrar a l’Escolania.
Tot i les limitacions del Covid-19, es varen trobar 9 antics escolans del grup swla 12 que hi varen entrar. Els que faltaven es varen excusar i van manifestar molt obertament les ganes de ser-hi.
El programa va ser reduït, però viscut amb molta il·lusió i participació per part de tots.
Es varen trobar abans de la conventual per fer una mica la xerrada. Assistirem a conventual, on varen poder llegir un text de presentació. Després del Virolai es varen fer algunes fotos davant del presbiteri i tot seguit recepció amb el que va ser el seu prefecte, el P. Sebastià.
Tancaren la festa dinant, al self-service.
PER MOLTS ANYS a tots!!

Cum Silentio, del Cor Cererols

NOU CD! Us presentem el primer treball discogràfic del Cor Cererols sota direcció d’en Marc Díaz (promoció del 2003), i amb un a bona colla d’antics escolans!!
L’àlbum Cum Silentio, amb música meravellosa del P. Anselm Ferrer, V. Goicoechea i T. L. de Victoria.
Disponible a:
Properament també a IDAGIO.
El podeu comprar físicament a la botiga de Montserrat i també online: https://botiga.montserratvisita.com/…/856-cum-silentio…
Director: Marc Díaz (promoció 2003)
Sopranos: Brenda Sara, Elionor Martínez, Laura Martínez, Maria Pujades i Sara Sarroca
Altos: Eulàlia Fantova i Maria Amaral (A1) | Albert Baena, Daniel Folqué (promoció 2007) i Mercè Bruguera (A2)
Tenors: Ferran Mitjans (promoció 2005), Matt Thomson i Oriol Guimerà (T1) (promoció 2004) | Joan Mas (promoció 2001), Martí Doñate(promoció 2005) i Pablo Larraz (T2)
Baixos: Francesc Ortega (promoció 2001), Oriol Mallart i Vincent De Soomer (B1) | Antonio Fajardo, Joan Climent (promoció 2004) i Víctor Vilca (B2)
Organista: Joan Seguí (promoció 2006)
Mail: info@corcererols.cat
 

L’Ensemble Exclamatio al Monestir de Pedralbes

Aquest dijous 27 d’agost, la mezzosoprano Cristina Segura i l’Ensemble Exclamatio, formada per Oleguer Aymamí (promoció 1992), violoncel i violoncel piccolo, Edwin García, guitarra i tiorba, i Ariel Rychter, orgue positiu i clavicèmbal, clouran les Vespres Musicals del Monestir de Pedralbes.
Oleguer Aymamí: “La clàssica és valenta”
 
 
NUVOL.COM
Oleguer Aymamí: “La clàssica és valenta”
Música antiga i feminitat a les Vespres Musicals del Monestir de Pedra

Trobada de les promocions 2009 i 2010

Les promocions de 2009-2010 han fet una trobada de 3 dies a Montserrat, on han compartit el seu dia dia i les seves noves experiències dins la “nova normalitat”.